Separar-nos

Separar-nos. Ara ho noto més que mai. I no puc evitar sentir-me trista. Em fa ràbia, però no de la mateixa manera que abans.

La vida segueix el seu camí, i no tots els camins de tothom són iguals. Hi ha bifurcacions i no tothom tria la mateixa.

Nosaltres érem inseparables. Sempre ens hem barallat com germanes, però això ens feia més amigues que res. No tothom ho pot entendre això. Inseparables i érem 8, cadascuna ben diferent que l'altra.

Encara podem dir que estem juntes, però totes sabem que no.

Mil moments, somriures, plors, atacs de riure, moments de fer el boig, ballar, saltar, cantar... I tot això, juntes, en una de les etapes més importants de la vida. I què hi farem? Una etapa és una etapa.

Seguirem un temps juntes, però a mesura que passin els dies, tindrem enganxades cada cop més freqüents. Llavors ens distanciarem. Ens partirem en dos, ja sabem totes quines dues parts hi ha.

I és que tot aquest temps ha passat tan ràpid... Sembla ahir aquella primera tarda que vam sortir al carrer amb uns talons que amb prou feines sabíem manejar. Sembla ahir aquella primera nit que vam passar juntes a casa de la Z la nit de Halloween. Sembla ahir quan encara érem MMMANZL. Sembla ahir quan vam passar de ser 7 a ser 8. La C. Podem estar enfadades amb ella tot el que vulguem, però ella també forma part d'aquesta etapa. Sembla ahir quan la Z se'n va anar d'aquí. Sembla ahir quan la segona L va crear polèmica i òbviament sembla ahir quan la segona L va passar a ser la segona L. I ja érem 9.

I quan ja no hi havia C, 8.

I no puc evitar estar trista quan penso en tot el que hem deixat enrere, en tot el que hem viscut juntes...

M'han donat molt.

Però per una part, el que em donen ara potser ja no ho necessito.

 

Les estimo